| Abans morir que perdre la Vida | |||||
|
|||||
 |
"Les seves primeres passes, ja ho sabeu, són les d’un nen de casa bona (ell mateix diu que va ser fill de ric fins al 11 anys) hereu d’una família d’industrials lleters, amb un cognom per sempre vinculat a la història del Cacaolat i de la granja del carrer Xuclà. Aquell nen que col·leccionava cromos i soldadets i que ja anticipava al gran col.leccionista que vindria desprès. Desprès va venir l’adolescent, rebel i un pel hippie, com tocava a l’època, amb grenyes i jerseis de coll alt, passant per una mili que sembla una mena de cançó de Bob Marley barrejada amb Manolo Escobar, amb molt de fum i molt de Rioja...
punt de vista, com un gran llibre de viatges, en el que un apassionat de les altres cultures no deixa de sorprendre’s una vegada i una altra, com un nen, davant de cada nova descoberta. El Jordi, col·leccionista, també, de països, que, com qui enganxa papallones en un suro, anava afegint xinxetes de colors al mapamundi, a mida que tornava d’un viatge amb un nou segell al passaport. Per citar-ne només un, per tot el que va representar, jo us recomanaria que paréssiu atenció al que va fer acompanyant al seu pare a Hongria, seguint les passes del primer viatge que el Joan Viader havia fet als anys 30, quan va tenir la idea del Cacaolat.
|
||||
Segunda edición - 338 pàgines - 20 euros |
COMPRA'L | ||||
El llibre és com el Jordi mateix, complex i transversal. Amb salts continuus d’un punt d’interés a un altre. Els que el coneixeu ja sabeu que quan el Jordi agafa una dèria no l’abandonarà fins a no haver-se convertit en el màxim expert mundial de la matèria. Plaques de cava? No n’hi havia prou amb anar els diumenges a una trobada de col·leccionistes, com fa tothom, i intercanviar amb propis i estranys, no. Va haver de confegir una magnífica revista, i escriure el catàleg més complet i exhaustiu sobre plaques catalanes i estrangeres que s’ha fet mai. Muntanyes? Que potser n’hi havia prou amb pujar i baixar de la Pica d’Estats o del Canigó com fa tothom? No. El Jordi ha hagut d’anar als Alps, a l’Himàlaia, i, estic segur, de que si no el para ningú, acabarà fent el cim de l’Everest!. I així amb tot: papallones, monetiformes, segells, joguines, màquines de fotos o el Cacaolat. No conec cap altre persona que tingui un museu propi, i ell el té. Si mai teniu el privilegi de ser convidats a creuar el llindar d’aquesta autèntica cova de les meravelles que el Museu Viader, no la desaprofiteu.
El text d’aquestes memòries es també una selecció dels millors fragments de les obres anteriors del Jordi que, d’una manera o altra, han fet referència a la seva vida. Per a mi ha estat una autèntica sorpresa anar-me trobant amb aquesta fragments, alguns d’obres que no coneixia, d’altres d’inèdits, molts de publicats a la premsa en revistes i diaris. Tots ells encaixen a la perfecció, com a peces d’un gran puzle, i contribueixen a augmentar el plaer de la lectura del llibre. No cal oblidar que, a més de tot el que em dit fins ara (periodista, viatger, col·leccionista...) el Jordi Viader ha estat també –i és- un gran escriptor que ja ho té tot demostrat en aquest àmbit, que ha guanyat tots els premis “habidos y por haber”, però que de ben segur encara ens reserva algunes sorpreses en aquest camp...
Al llibre hi trobareu mil històries i anècdotes. Potser algunes ja les coneixeu, com la de la vegada que el Jordi va estar a punt de ser llençat al Mar Egeu quan se li va ocórrer demanar un cafè turc a Grècia!. D’altres són més desconegudes, com el divertit primer viatge en caravana per terres de França que el va portar a quedar-se encaixat en mig d’un túnel. N’hi ha d’històriques, com el seu paper de missatger de males notícies quan va anunciar el cop d’estat del 23-F al Rector de la UAB, interrompent tot un Consell de Govern o la que té a veure amb el veritable destí de la fletxa que va encendre el pebeter del Jocs Olímpics del 92!...
El títol: Abans morir que perdre la vida. Fa riure al primer cop d’ull però si us pareu a pensar aquesta frase, atribuïda pel Jordi al seu sogre, amaga una gran veritat. La vida és un dò inapreciable, que no ens hem deixar de perdre mai sota cap circumstància... excepte per la de la mort! I el Jordi ho té molt i molt clar! Si una cosa no ha fet el Jordi es malbaratar la seva vida i estem segurs que morirà abans de deixar que això passi! I, la foto, la foto de la portada parla per ella mateixa: En Jordi ens mira, sorneguer, com una taquillera del teatre o del circ, a punt de vendre’ns una entrada per l’espectacle literari de la seva pròpia vida."
(Extracte del text de presentació de Jordi Aguilera)